Rèptils.

La vaig conèixer a un Sant Feliu, crec recordar. Jo estava assegut a la paradeta de Sell Our Souls, torrant-me amb aquell sol de Costa brava, darrera els discos de Cinder i les referències de Coalition i de Per Koro que no compraba ni Déu, quan una noia amb un got de cervesa es va apropar al stand. La veritat es que em va impactar. Una mica sobradament, vaig oferir-li una copia del fanzine que feia per aquells dies, molt abans del Funebra, el Black Nylon.
Després d’aquell dia va passar el que sol passar quan un noi i una noia s’agraden. Quedavem per sopar, per dinar o per beure cervesa només llevar-nos i així poc a poc varen passar els dies.
Més o menys tot anava rutllant i la veritat es que vaig ser feliç durant uns quants anys. Jo anava a casa seva, ella venia a la meva. Vaig conèixer als seus pares i els hi vaig agafar força afecte, tot cal dir-ho. Als meus també els hi agradava ella, tot i ser d’una altra espècie. Només una persona em va avisar de que les relacions entre rèptils mai funcionaven. Pero jo, una jove e il.lusionada tortuga de Florida mai en vaig fer cas.
Mai vaig pensar en que les serps cambien de pell i un bon dia vaig trobar-me amb la crua realitat. Ja feia uns mesos que viviem junts i des que ella havia vingut a casa tot era una mica, com dir-ho, estrany. Jo no es que sospités res, pero m’adonava que hi havia alguna cosa que no podia entendre. Fins que un dia algú em va dir que anava amb un altre. El món es va acabar. Vem parlar, vem discutir, ho vem arreglar i tot va ser com abans. Potser aquest ha estat l’error més gran de la meva vida. I no va acabar aquí. Va tornar a passar. I va tornar a passar. I va tornar a passar. No diré que jo vaig ser un sant, només faltaria. Però si que puc dir que ho vaig intentar tot perque les coses anessin bé. L’altre dia, per fí, vaig agafar les seves coses, fins i tot el cascabell, i les vaig deixar a la porta. Ara sóc una tortuga nova. Ara que sé que les relacions entre tortugues i serps no poden funcionar de cap de les maneres.